La Guerra Civil i la postguerra
significaren una greu aturada per l'esport a Barcelona i la resta de Catalunya.
A les conseqüències pròpies de la guerra (instal·lacions esportives malmeses o esportistes
i dirigents morts o exiliats) cal afegir les dificultats d'un període de
postguerra en el qual les mancances econòmiques deixaren el món de l'esport en
segon pla. Molts clubs o associacions van desaparèixer o van tenir greus
dificultats per reprendre el camí. L'esport català, a més, va perdre la seva
autonomia i va passar a dependre directament del govern de Madrid.
Durant els anys 50, la recuperació de
l'esport a Barcelona i Catalunya va començar a ser un fet. L'esport català és,
a més, el capdavanter estatal en la majoria d'esports. Durant aquests anys,
comença la internacionalització plena de l'esport. L'esport català comença a
participar de forma activa en competicions de caràcter internacional, ja sigui
a nivell de clubs (es comencen a disputar competicions esportives per a clubs a
nivell europeu) o a nivell de seleccions (on els esportistes catalans hi
participen representant a Espanya o França). El moment àlgid esportivament
parlant es viu a Barcelona l'any 1955 amb la celebració dels segons Jocs del
Mediterrani.
Els Jocs van desenvolupar-se del 16 al
25 de juliol de 1955. L'organització resultà prou reeixida i mostra la
suficient capacitat de la ciutat per ser seu olímpica. Les proves es disputaren
a l'Estadi Olímpic, a la Piscina de Montjuïc i al Palau d'Esports. Al comitè
organitzador hi havia, entre d'altres, Joan Antoni Samaranch (aleshores regidor
d'esports de Barcelona); pel que fa a l'aspecte purament esportiu, el
participant més destacat fou sens dubte el gimnasta Joaquim Blume, el qual
s'emportà sis medalles d'or i una de bronze.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada